Confiar o controlar?

A l’atenció del Director,

Benvolguda, benvolgut,

un dels erros més importants que, com a país, hem comès després de morir en Franco va ser “reproduir” l’organització de la funció pública espanyola. El Reial Decret 71/1979 de 12 de gener establia els traspassos (que no es van fer efectius fins dos anys més tard, el 1981) i també obligava que fins l’any 1985 s’havia de mantenir l’estructura organitzativa de les “Delegaciones Provinciales”. Es van canviar els rètols dels càrrecs i poca cosa més. El “Delegado Provincial del Ministerio de Educación” va passar a dir-se “Cap dels Serveis Territorials d’Ensenyament a…” Es van “traspassar els càrrecs i tots els funcionaris”. Voldria pensar que en un intent d’evitar el col·lapse del sistema educatiu es va prendre una decisió “pragmàtica”.

Sempre he estat del parer que es va prendre una gran oportunitat de fer les coses millor. Es podia fer, sí. No era obligat fer el que es va fer, en cap cas. El President Pujol, en això, també es va equivocar. No vam ser el valents que calia i encara ara en paguem conseqüències, moltes i diverses. Al damunt d’això cada govern s’han encarregat “d’organitzar” el Departament de la manera que més li ha plagut i, enlloc d’emprar criteris tècnics, sempre s’han emprat criteris polítics. A les darreres eleccions, si ho recordeu, es va fulminar la Direcció General d’Ensenyament Obligatori i batxillerat i es va “partir” en dues DG, la d’educació infantil i primària i la d’educació secundària. A la Direcció General de centres docents també li va tocar el rebre: de “sobte” va aparèixer un “xaletet” particular per als centres privats i concertats. Casualitat?  No voldria dir que tots els mals ens venen “d’això” però tot hi ajuda, sens dubte.

Us explico tot això perquè, pel que sembla, ben aviat tornarem a trobar-nos amb l’oportunitat de fer les coses bé, o malament. El Director de Vilaweb, en Vicent Partal, dedicava l’editorial del dia 28 de juliol a aquesta nova oportunitat que se’ns presenta. El seu comentari no parla d’ensenyament, parla de la hisenda de la futura República catalana. Pel que sembla, si no es torça, es volen fer les coses bé. Es vol canviar de paradigma, diuen. Es vol passar d’una hisenda que sospita sistemàticament dels ciutadans, l’espanyola, a una que hi confia, com la dels països nòrdics.

Quan vaig llegir el text anava fent el paral·lelisme amb el nostre Departament i em preguntava: “Quan arribarà el moment que el Departament d’Ensenyament es refiarà de la seva gent?” Perquè, ara mateix, de refiar-se’n, res de res. En voleu un exemple? Doncs el Decret 102/2010, de tres d’agost, d’autonomia dels centres educatius no universitaris. El més calent és a l’aigüera. De moment, tot regulat i ben regulat.

Que us deixin fer, punyeta, la feina com sabeu que cal fer-la i veuran com millorem els resultats. Per què no se’n refien de vós?

A veure què us sembla el text d’en Partal?

Vilaweb

http://www.vilaweb.cat/noticies/confiar-no-controlar/

Editorial del dia 28.07.2015
Vicent Partal

Ahir es va presentar el model del que serà la hisenda nacional catalana. És un format realment avançat, sorprenent per als qui hem estat tota la vida pagant a la hisenda espanyola. La inspiració són les hisendes danesa i australiana, sobretot, ben allunyades del model imperant a Madrid. Però el que destaca més és que significa un canvi de paradigma radical i sensacional. Joan Iglesias ho va resumir ahir en una frase que hauria de ser la divisa de la república catalana: passarem de controlar la gent a confiar en la gent.

L’actual sistema fiscal espanyol, efectivament, ens tracta a tots com a sospitosos. I el nou sistema català simplement vol trencar amb això. A base de transparència, a base de posar-se al servei de la gent, a base d’obrir eines participatives i decisòries, a base d’empoderar els ciutadans. No es tracta de desconfiar de la gent sinó de confiar en ella. I de fer-ho en base al fet que s’assumeix que ningú no posarà problemes a pagar si els serveis que rep a canvi són adequats i eficaços i si sap en tot moment en què s’estan gastant el seus diners.

Ja he dit altres vegades que el que em preocupa més de tot el que puga passar a partir de la proclamació de la independència és que acabem espanyolejant nosaltres mateixos. Que no sapiguem imaginar un estat diferent del que hem patit durant dècades. Un estat millor, més modern, més eficaç, més obert, més just, més net, més cívic, més responsable. Si hem de fer cas al que ens van explicar ahir anem pel bon camí perquè una de les estructures claus de la república ja d’entrada s’allunya del model que hem patit i que clarament no té res ni d’eficaç, ni d’amable, ni de convenient. És un magnífic indici. Ni que de moment siga només un indici…